*Una qüestió de dignitat* /ANTONI BASSAS

On 3 febrer, 2013, in Uncategorized, by miquel66

*Una qüestió de dignitat*
/ANTONI BASSAS
/
*La sentència del català a l’escola.*
Per començar, mirem-nos-ho amb serenitat: Catalunya n’ha
passat de molt pitjors i, a diferència del drama de la
guerra, l’exili i la dictadura dels nostres pares, res del
que passi ara no ens agafa ni captius ni desarmats.

*Autoestima*
*Som al cantó correcte de la història*. Malgrat tots els
intents d’aniquilació, Catalunya i la seva llengua encara
existeixen, mil anys després. Aquells que abracin la causa
de la llibertat i de la cultura no* **poden sinó abraçar la
causa de Catalunya.
*
*Persistència:*
A vegades, cal repetir el que és obvi. Per a nosaltres,
l’espanyol és més que un idioma útil per anar pel món, i per
a molts de nosaltres, és una llengua de la família, si no
*la* llengua de la família.
La seva superioritat demogràfica és tremenda, sense oblidar
que estem obligats a saber-lo per llei. Per això tots els
catalanoparlants som bilingües. Per això el nostre sistema
educatiu garanteix el coneixement del català i el castellà
al final de l’ensenyament obligatori. Els catalanoparlants
no tenim cap problema amb l’espanyol, sinó amb l’anglès.
Qualsevol que no negui la realitat de Catalunya sap que
l’únic problema real és al revés: com garantir el
coneixement i l’ús del català de tothom que viu a Catalunya,
sobretot ara, quan per a centenars de milers d’immigrants la
llengua de la família és l’amazig, l’àrab, l’urdú o
l’espanyol de Sud-americà. Aquest és el problema i per això
la immersió és imprescindible.

*Indignació:*
Catalunya va seguir els procediments previstos a la llei i
va votar /si/ a l’Estatut, malgrat que ja venia retallat pel
Congrés, víctima de la calculada histèria política del
Partit Popular i l’ànima jacobina del PSOE.
Un Tribunal Constitucional desacreditat el va sentenciar
políticament, i ara resulta que hem d’anar cap enrere? De
cap manera. La dignitat passa per un gest excepcional de
desobediència.

Així s’han comportat altres pobles en el curs de la
història, i ara ens toca a nosaltres. (Això sí, no fem
escarafalls amb les sentències si després no som capaços
d’aguantar una conversa en català o ens dirigim en castellà
a un desconegut.)

*Fer un pensament:*
*No podem continuar vivint en aquest continu estrès
nacional*. No podem admetre que Espanya ens tracti com una
nosa, que presenti la llengua catalana en termes de
conflicte, que ens esgoti fiscalment, que ignori la nostra
producció cultural, que hagi arribat a boicotejar-nos
comercialment i que, a sobre, alimenti i propagui diàriament
la mentida sobre Catalunya, tant se val que parli de llengua
o d’impostos. Ja fa massa temps que dura, i tots ho veiem.
Les crides al desacatament de la sentència d’aquests dies, o
a la insubmissió fiscal mesos enrere, són manifestacions
d’un malestar constant que evidencia un problema de fons que
no fa més que créixer i que ja no podem ignorar ni llegar a
la pròxima generació: l’única convivència possible amb
Espanya és la de dos bons veïns. Catalunya no pot continuar
sent tractada amb els mateixos drets que un menor d’edat.
Ser catalans és la nostra manera de ser al món. Massa gent
ha patit tortura, presó, exili o mort per preservar la
nostra identitat. La resposta que ara donem, i singularment
la que donin els partits polítics catalans, és *una qüestió
de dignitat*

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *